La meva última setmana de 2024

Aquesta setmana que s'acaba vaig baixar a Barcelona per celebrar el Nadal amb la família. Ho vaig fer dilluns i tinc la percepció que això va passar fa dos mesos. Però no: ha estat aquesta setmana. Sovint em pregunto si estic perdent la noció del temps. Com pot ser que escric això diumenge nit, baixés dilluns i tingui la impressió que han passat dos mesos? No ho sé.

En fi, que la primera sorpresa agradable me la trobo a deu metres de distància de l'hotel on m'allotjo aquest cop,  l'Evenia Rocafort, del qual m'ocuparé en un altre post. A prop em trobo amb Òscar Andreu, un dels dos grans Òscars que hi ha a Catalunya procurant fer la vida més feliç a altres persones. Andreu ha finalitzat amb l'Òscar Dalmau, tots dos comunicadors i grans persones, un estressant producció per 3cat titulada TOT TORNA. Caldrà veure'l.

La veritat és que tenia ganes de baixar a Barcelona, ​​especialment per veure els meus fills, malgrat que van estar per Andorra fa quatre dies durant el pont de la Puríssima.

Vaig aprofitar i sopar amb un dels meus millors amics, Xavi Ensenyat, periquito i gran persona (és més que possible aquest binomi, sí) . Amb Xavi sempre hi ha rialles, projectes i confidències que es queden a taula. Convé tant cultivar les amistats! I si no ho fem és perquè hi ha altres prioritats, no fotem.

De sobte, trobada fortuïta amb Anna Franco, que des de fa anys treballa per l'Ajuntament de Barcelona, L'Anna és periodista i gran persona (també és més que possible aquest binomi, sí), que m'avança pel carrer caminant i em reconeix per la veu. Grans abraçades de dues persones que vam coincidir  COMRàdio el 2003. Segueix igual de feliç, Anna Franco. T'ho mereixes.

Anem al Dimarts.

Però quanta gent hi ha a Barcelona!!  Em pregunto perquè corren tant per anar als llocs, si acabarant arribant igual. Sembla que estigui veient escenes de cinema en blanc i negre de fa un segle. També em pregunto perquè la gent aprofita els deu segons en vermell d'un semàfor per travessar d'una vorera a una altra. De debò la vida va de deu segons? I sobretot, perquè la gent posa cara tan seriosa quan camina!! No entenc gaire tot això. Deuen ser els aires pirinencs. 

El mateix dimarts aprofito per mantenir una reunió de futur professional. Surto feliç. M'encanten (o necessito) les reunions breus, que van al grà i que tenen la durada d'un aperitiu. Perfecte i gràcies. A més, em dona temps per fer-me una abraçada amb Xavier Zamora, Director del magnífic ZT Golden Hotel i a passar-me per l'Escribà de Gran Via, on confirmo que les barres de torró de xocolata són obres d'art. El que passa que duren poc. A més, la Gran Via ja transpira aquest ambient nadalenc tan especial. No és un dia qualsevol, que diria la gran Pepa Fernández.

La nit de Nadal... doncs això. Sopar en família, rialles i felicitat. Amb els meus fills acostumem a dir que és "el millor sopar de l'any", perquè és un retrobament familiar total (érem 16) i només hi ha rialles. Repeteixo: només hi ha rialles. Ara els temps han canviat i l'atenció la polaritzen els infants, els fills dels meus nebots. Resulta meravellós veure les cares dels infants a l'hora de descobrir que el Pare Noel acaba d'entrar a casa amb els regals. Aquestes cares són impagables. Tant de bo els grans mantinguem aquesta il·lusió per tot el que encara ha d'arribar.

Dimecres al matí, dia de Nadal, vaig poder passejar pel centre de la city. Sembla una contradicció, però mentre vaig viure a Barcelona no ho vaig fer mai. Tot just vaig passar per davant de Passeig de Gràcia 96, on s'ubicava la mítica encara que seu breu d'antena3 de Ràdio. Una preciositat d'edifici modernista, al mateix bloc de la Pedrera. Al seu costat, fa anys hi havia unes magnífiques Galeries anomenades Vinçon. Ara hi ha un Massimo Dutti. En fi... entro un momentet a mirar alguna peça de roba i em trobo Miquel Roca i Junyent, un dels pares de l'actual Constitució espanyola. El nadal és màgic, sens dubte.

I aquest dimecres vaig passejar, com si fos un guiri qualsevol. Compte, però ho vaig fer com un barceloní qualsevol, cosa que continuo sent amb orgull, tot i que ben aviat faré tres anys que una proposta professional em va portar a Andorra a dirigir l'antena d'una emissora de ràdio anomenada Ràdio Valira. I aquí seguim, al Pirineu amb projectes, moltes idees (el fred sempre funciona per això) i bones vibracions.

Dimecres mateix, a la nit, tornada a casa. La setmana ha donat més de si, però... em disculpareu: he tingut vacances, tinc poques ganes d'escriure i aquest dilluns començo a poc a poc a habituar-me a la rutina. De fet, em fa il-lusió estrenar micro. Així que em guardo a la butxaca algunes vivències personals.

Acabo amb dos missatges.

El primer és per l'Ana: todo irá bien. Verás. El segon és per a la Maria Eulàlia: fa quatre dies que ens coneixem i sembla que fa tota una vida; una vida que sovint és immerescuda i injusta, i a vegades marca la seva llei. La sortida que ens queda és tenir presents els que se n'han anat i els que es queden. Ànims. Com deia Queen: the show must go on.

Gaudiu de la màgia d'aquests dies.I que el vostre to vital sigui sempre optimista. Es viu més feliç. De debò. Tinc proves. Una abraçada i una bona entrada i sortida d'any. Visca Barcelona i visca Andorra. Visc a Andorra.